Silenci

Silenci. Silenci a la casa buida, ja per sempre. Silenci en el so dels gossos que borden. Silenci en la tele que ja no diu res. Al jardí ple de temps i antigues vides. Silenci als camps florits i la barraca. Silenci a les parets. Als carrers. Silenci a la porta. A les finestres. I als miralls. Silenci. Només silenci. Silenci i un nom a la porta.

Sempre serà Cal Magí.

En un minut

Vine. Dóna’m un ara. Un avui. Un mai convertit en un sempre. Dóna’m el temps perquè en fem engrunes. Engrunes de segons, que passen, que corren. Que giren i volten. Mai s’aturen. Dóna’m un minut i fes-lo volar. Fes-me volar.

Un bisou sur les lèvres, qui ferme le silence. Un bisou sur les lèvres que étonne le ciel entier. Après moi, toi. Après toi, moi. Peut être. Peut être une chanson. Ou un mirage. Peut être un chat qui danse, à côte de la gare. Peut être la vie qui vienne, qui prend les rênes. Tu simplement laisse-la faire.
Il est arrivé le Temps des cerises. Peut-être.

Clic clic clic. El penjoll de la bossa. Amunt i avall, que salta, que gira, que balla, que es perd. Que cau i desapareix. Clic cloc clic cloc clic cloc. Els peus que busquen, que salten i giren. Que avancen. Ara l’un i ara l’altre, sempre igual de diferents. Que trepitgen i els trepitgen. Que corren i cauen i pugen, ben amunt. Que aspiren al cel i toquen fons, des del mateix esglaó. Aix. El sospir que gemega, que brama. La protesta que es resigna o potser desafia. El sospir del gat que bufa, que s’ofega. El gat de la mandra i de la ràbia. I fins i tot de la paciència. Tiqui tic tiqui tic tiqui tic. Els dits que piquen, que ballen i s’exclamen. La impaciència feta falange. Que aguaita, que desespera. I, fins i tot, un tiqui tic tiqui tic tiqui tic que es forja de carícia.

Clic clic clic. Clic cloc clic cloc clic cloc. Aix… tiqui tic tiquic tic tiquic tic. Tot un compàs de tornada a casa.

Merda.  És l’únic que sóc capaç de pronunciar , o pitjor encara, de pensar. Merda, no és una paraula bucòlica, ni bonica, ni tan sols difereix massa de la resta de llengües que ens envolten. No té res d’especial, d’original. Però merda. Merda! Merda, d’aquest cric cric d’origen intestinal. D’aquest no sé què que pul·lula per aquí en forma de boira feta por. D’aquest món d’onomatopeies que mai acaba. D’aquesta caixa de Pandora que no cedeix d’atemptar la pau feta tranquil·litat. Merda de la tranquil·litat que tot ho buida i del buit que després s’entesta a no marxar. D’aquestes ganes d’omplir el buit. O de buidar-lo. La merda de la muntanya no fa pudor, no, no en fa. Ara només crida, renega, renilla, miula, borda, truca i, si fa falta, el silenci esgarria. Merda d”aquest so a maraques que no amaina, ni abandona, per més que ho intentis. Merda d’aquesta merda que no fa pudor, i que només té ganes de quedar-se. Merda d’aquesta merda que només té ganes de fer soroll. I jo que es quedi. Potser. O no?

Fa dies que tinc por dels somnis. D’aquell no sé què que m’arrossega fins al pou somort de qui sap on. Somnis que ja no són de suro, ni tan sols de cartró. Adéu al món inventat. A l’asteroide. Adéu al refugi del ser que no és, però com si ho fos. Prou de l’être fantasiós. Prou de surar dalt d’aquell núvol. Adéu als com si res i als aquí no hi passa res.

Bona nit i tapa’t, i ja hi som un altre cop. Res de somriure. I d’aquella sensació del tot és possible. Res del coixí que para els cops i els converteix en sopa maravella.

Tot somnis de sofre. I aquestes ganes de fugir que no hi caben en una maleta.

Del blau, del verd, del vermell, del rosa que no suporto, del blau marí que no combina amb res i el marró que sempre li fa companyia. De lila, de porpra, no, no, millor de violeta. Sí, com una flor. De cel, de sol, de lluna, de pluja. De aixeca’t i fes-te el llit. De mira el sostre i encanta-t’hi. Del groc de la paret i el taronja de les mandarines. De préssec, de pruna, de síndria i de meló. De l’olor de la tassa de cafè i l’alcohol del cotó. Del blau, del verd, del vermell, del rosa que no suporto, del blau marí que no combina amb res i del marró que l’acompanya. D’això i d’allò, i d’aquell de més enllà. Tu només

tria el color.

Un prou d’aquest prou que mai s’acaba.

somnis

Com si a força d’estimar-te. D’inventar-te. De sentir-te. D’engolir engruna a engruna tot el que emana de tu. Com si a força de somniar-te. De cantar-te. D’idealitzar-te. De dibuixar-te. Com si a força d’escriure el teu nom en totes les lletres possibles. De pronunciar-lo ben ben fluix, només per mi i les formigues. Com si  a força de voler-ho, a força d’aferrar-me a aquesta imatge. Pogués estendre les mans. I veure que és real. Que ets real.

Aturada, davant la porta del tren, espero que mai s’obrin les portes. Espero que mai s’acabi aquesta dècima de segon. Que no hi hagi lloc perquè els rellotges i els temps passin. Sento que tinc por del temps. Del temps que vola i vola i vola… I de mi mateixa, incapaç de d’atrapar-lo i fer-lo crèixer. Sento que el temps s’empetiteix a les meves mans. Espero que mai s’obrin les portes. Estic cansada. Sempre la mateixa parada.